jueves, 2 de febrero de 2012

Faves prestades

02/02/12 02:00 - FABIAN ESTAPÉ

Aquest és l'últim article enviat per Fabián Estapé,col·laborador habitual d'El Punt Avui des de 2009, que havia de ser publicat dissabte que ve
Els mals averanys que s'aixecaven enfosquint l'horitzó 2012 de la política econòmica espanyola es comencen a complir. El dèficit ha resultat molt més gran que el presumit pel govern cessant i més del doble de l'esperat pel govern de Rajoy. Uns i altres, per diluir la pèrdua que això suposa per a qualsevol equip de govern com cal, han carregat les tintes sobre les gestions autonòmiques, cosa que, lluny de restar gravetat a l'assumpte, ha suposat una crispació més gran; més quan la fórmula adoptada, directament o indirectament, suposa més pressió a la butxaca del contribuent.
Així, la impronunciable paraula “retallada” i la seva llarga tirallonga de sinònims (ajust, sega, poda, ...) han sortit a la llum en els discursos públics de tots i cadascun dels membres del govern (encara que durant la campanya electoral de la tardor passada es tractés d'amagar). D'aquesta manera, ja ha aflorat la primera esquerda (no serà l'última ni la més greu, creguin-me, que ja sóc gat vell en aquestes arts i sé el que dic) en el panorama politicoeconòmic d'aquesta legislatura, que s'eixamplarà quan cada executiu autonòmic vulgui anar per lliure i passi per sobre dels principis d'igualtat i de solidaritat que han de regir en un Estat per afavorir els seus propis veïns, augmentant bretxes tan sagnants com la fiscal. No es pretén qualificar la mesura de radicalment inoperant, però tampoc es vol amagar que no se li suposa eficàcia ni eficiència per aturar els principals llasts d'aquesta crisi al nostre país, que, per si algú a hores d'ara, després de quatre anys de tribulació, encara no se n'ha assabentat, són l'atur i l'atonia de les inversions.
El cas és que una motxilla de 40.000 milions d'euros penja, com una espasa de Dàmocles, sobre el cap de Luis de Guindos, el ministre d'Economia, i la seva cohort (entre ells el mateix president Rajoy, qui, exercint de Rei Sol, s'ha reservat per a ell l'exercici, de facto, de la vicepresidència econòmica). D'aquesta manera, i suposem que fent pinya amb els responsables dels ministeris d'Indústria, Hisenda i Ocupació i amb l'empenta que injecta l'arenga del cap de sèrie, Mariano Rajoy (ja saben, vostès: D'aquesta se surt!), s'ha de: 1) obtenir del no-res una milionada d'euros apujant els impostos als contribuents i recortando que es gerundio; 2) culminar la reestructuració del sistema financer; 3) restituir la confiança d'Espanya en els mercats; 4) atreure inversors; 5) donar suport a la R + D + I; 6) complir la reforma laboral (encara que sembla que ara, amb un sostre de 5,3 milions d'aturats ja no és un assumpte tan urgent per als sindicats que reclamen més temps a l'executiu per posar-se d'acord ... no ho haurien d'estar ja després d'anys treballant en el mateix?), ... 7) la resta del promès en el programa econòmic de govern, ... i, per si tot això fos poc, 8) passar per l'adreçador les autonomies i elaborar mesures d'ajust, fre, estalvi o com se'n vulgui dir, que, en aquest cas, el nom poc importa...
Vet aquí que en aquest punt és quan topem amb els gegants, amic Sancho! ... I, entre els colossos, el president de Catalunya, Artur Mas, que ja ha deixat ben clar que el suport de CiU a la primera tanda de mesures d'ajust del govern central és només un “dipòsit a termini”; és a dir (per molt que vulgui emmascarar la veritable raó el senyor Mas), com es diu en aquestes terres lleoneses on visc, són “faves prestades”, que seran retornades d'aquí a pocs dies amb el suport del PP als pressupostos catalans i al pacte fiscal. De tota manera, el que ens sembla més lloable és que Catalunya assumeixi l'exercici d'una política d'austeritat real, de sanejament dels comptes públics i d'acceptació dels durs ajustos que exigeix l'executiu central amb l'objectiu d'evitar el col·lapse de Catalunya i preservar el tan preuat autogovern... Veurem qui cuina al final els esmentats llegums...

Adéu a Fabián Estapé

Mediàtic, entranyable i insolent, va defensar els postulats de Keynes i va divulgar a l'Estat la doctrina de Schumpeter i Galbraith

Entre els seus deixebles hi ha Pasqual Maragall, Josep Piqué i Ernest Lluch

Estapé, fa pocs anys, durant la presentació d'un dels seus llibres Foto: JUANMA RAMOS.
“Sortirem de la crisi el dia que deixem de preguntar-nos quan en sortirem.” Amb aquesta frase de to situacionista s'expressava fa pocs mesos Fabián Estapé, economista, acadèmic i divulgador mediàtic que ahir va morir, a l'edat de 88 anys, a Lleó, ciutat on residia.
Nascut a Portbou, Estapé deixa una empremta d'excel·lència com a docent, com a assessor econòmic i finalment com a divulgador dels postulats que ell va defensar tota la vida. La tríada dels seus tòtems teòrics l'encapçalava Keynes, però també hi eren Schumpeter i John Kenneth Galbraith, el discurs dels quals va introduir per primer cop a l'Estat.
A més de les seves experiències com a catedràtic, degà de facultat i fins i tot rector de la Universitat de Barcelona, càrrecs als quals va arribar no sense l'oposició fèrria de competidors afins al règim de Franco, a la seva esquena duia el vívid record d'una postguerra dura i d'una dictadura amb la qual va conviure i, paradoxalment, també va treballar. La seva voluntat de millora de la situació econòmica del país el va dur a assessorar el general Franco per dissenyar, juntament amb altres insignes economistes com ara Joan Sardà i Enrique Fuentes Quintana, el pla d'estabilització econòmica que, a través dels ministres tecnòcrates López Rodó i Ullastres, va representar una primera modernització de l'autarquia del règim. En una mena de surfisme vital, anys més tard va poder manifestar obertament el seu ideari social militant en organitzacions netament d'esquerres com ara el sindicat CCOO i el PSUC.
Amb el seu to entranyable però també insolent, malparlat o repatani quan ho trobava convenient, va impartir el seu mestratge en alumnes insignes, polítics, banquers i economistes de prestigi, entre els quals hi ha, entre molts d'altres, l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall; l'exalcalde de Barcelona i exministre de Defensa, Narcís Serra, i l'actual president del Cercle d'Economia, president de Vueling i exministre popular, Josep Piqué. Amb tot, Estapé sempre va tenir les millors paraules per al seu favorit, el malaguanyat Ernest Lluch, mort per ETA el 2000.
A banda de les múltiples intervencions en els mitjans audiovisuals i escrits, en els quals deixava la seva personal empremta i la seva manera d'interpretar i transmetre una influent opinió econòmica, el seu llegat es condensa en diverses obres, entre les quals es poden esmentar Ensayos sobre economía española (1972) iProjecció de la investigació en el desenvolupament de la indústria a Espanya (1996). A De tots colors(2000), Estapé va recopilar els seus records en format memorialístic, en els quals recrea trobades amb personatges tan dispars com Manuel Sacristán, Gil de Biedma, Jordi Pujol, Samaranch o els de la panòplia franquista.
Article pòstum a Punt de Vista

miércoles, 1 de febrero de 2012

FBI suspende Megaupload; Anonymous desata guerra

En la guerra informática desatada tras el cierre del sitio Megaupload por el FBI, el grupo de “hacktivistas” Anonymous asestó un nuevo golpe contra Sony, al publicar toda su discografía para que los usuarios la puedan descargar libremente.
El colectivo publicó en el sitio Pastebin enlaces que permiten acceder a archivos “torrents” alojados en otros sitios que permiten descargar el catálogo completo de obras musicales bajo el sello de Sony, ordenada alfabéticamente por año y artista.
Esta firma ya ha sido un blanco favorito del colectivo. El año pasado realizó intromisiones a la base de datos de los usuarios de Play Station para demostrar las supuestas débiles medidas de seguridad con que resguarda la información.
En esta ocasión lo hizo por su abierto respaldo a los proyectos de ley antipiratería SOPA (Stop Online Piracy Act) y PIPA (Protect Intellectual Property Act).
Anonymous publicó además un vídeo en el que declara la guerra a Sony y a las grandes compañías de la industria debido al apoyo a estas legislaciones, e incluso aseguró que la firma que tiene en su catálogo las obras de Michael Jackson o Jimi Hendrix, “había firmado su sentencia de muerte”.
Y sentenció: Sony no será la única.
Tras el cierre de Megaupload, Anonymous anunció que iniciaría uno de los mayores ataques cibernéticos, con miras a la Casa Blanca, el Departamento de Justicia de Estados Unidos, compañías como Universal Music o Warner Music Group.
Como reacción, el colectivo reveló datos personales del director del FBI, Robert Muller, como parte de su "Operación Represalia", tras lanzar ataques contra la página del Departamento de Justicia de Estados Unidos y contra el portal de la empresa Universal Music.
Y es que el cierre del popular sitio de descargas ocurrió un día después de la huelga en internet como muestra de rechazo por las propuestas de ley SOPA y PIPA, lo que derivó en que al menos 19 legisladores estadounidenses retiraran su apoyo a estas propuestas de ley.
Aunque muchos miembros del Congreso han cambiado su posición frente a las controversiales SOPA, la redada contra Megaupload del jueves probó que los federales no necesitan SOPA, o su legislación hermana, PIPA, para asestar golpes contra la Web”, escribió entonces Anonymous en su blog.

Antoni Castells impulsa el grup d'opinió EuropeG

Antoni Castells impulsa el grup d'opinió EuropeG

L'exconseller d'Economia i Finances de la Generalitat Antoni Castells ha impulsat el grup d'opinió i reflexió EuropeG, que té com a objectiu analitzar els fets més rellevants en l'economia i la política econòmica de Catalunya, l'Estat espanyol i Europa per oferir propostes i contribuir a crear una opinió qualificada sobre aquests temes. Castells estarà acompanyat en aquest grup pels professors Manuel Castells, Josep Oliver, Emilio Ontiveros i Martí Parellada. La professora de la UAB Gemma Garcia serà la coordinadora del grup d'opinió.
EuropeG basarà la seva activitat en tres grans línies d'anàlisi: la crisi de l'euro i el futur de la UE, la sortida de la crisi econòmica a l'Estat espanyol i les transformacions del model de competitivitat, i la fiscalitat i l'estat del benestar. El grup presentarà a principi de març el seu primer informe centrat en la crisi de l'euro. “Buscarem un consens per mirar d'aconseguir una transversalitat en els temes que analitzarem”, va indicar ahir Castells en una trobada amb la premsa per a la presentació del grup.
Cada tres mesos, EuropeG presentarà un informe que reculli la seva posició sobre les propostes que analitzarà. A més, també té previst celebrar reunions obertes a persones alienes al grup per enriquir els seus informes

Progressivitat impositiva i reactivació econòmica

Progressivitat impositiva i reactivació econòmica

Foto: LLUÍS ROMERO.
A Catalunya, on ja s'havien apujat els trams més alts, arribem a un tipus marginal del 56%!: impostos suecs per serveis que no són equiparables als dels països nòrdics
El passat 30 de desembre es va estrenar el govern Rajoy aprovant el reial decret 20/2011 de mesures urgents en matèria pressupostaria, tributària i financera per a la reducció del dèficit. Una de les mesures que destaca de forma més significativa ha estat la pujada de l'IRPF, aprovant un recàrrec complementari sobre la tarifa estatal: a la taula general s'incrementen els tipus aplicables marginals que van del 0,75% al 7%, tot afegint un nou tram de base liquidable a partir de 300.000 €. A la base d'estalvi s'afegeix també més progressivitat en tres trams i amb uns tipus que s'incrementen amb uns recàrrecs que van del 2% al 6% fins a arribar a un tipus màxim del 27%.
L'IRPF és un impost progressiu que té en compte les circumstàncies personals i familiars i la renda obtinguda del contribuent. A més renda obtinguda més contribució impositiva. La Constitució espanyola consagra el principi de progressivitat com un dels pilars fonamentals del sistema tributari. Des d'un punt de vista tècnic i d'equitat tributària podríem concloure que aquesta mesura sembla impecable.
Posem, però, en el context econòmic actual aquesta pujada substancial de l'IRPF: una activitat econòmica que decreix, un atur que va pujant, empreses amb manca de liquiditat per afrontar els seus pagaments, les que afronten processos concursals i algunes amb plantejaments d'ERO a curt termini, i una manca de confiança a curt i a mitjà termini que no fa albirar una reactivació econòmica sostinguda, més aviat tot el contrari. Més enllà d'una mesura necessària per reduir el dèficit fiscal i sent de caràcter temporal i excepcional, és aquesta pujada de l'IRPF equitativa i justa?
A Catalunya, on ja s'havien apujat els trams més alts, arribem a un tipus marginal del 56%!: impostos suecs per serveis que no són equiparables als dels països nòrdics. Més enllà d'aquesta pujada es fa més evident el gap de dèficit fiscal per una més gran contribució dels ciutadans del nostre país, si ho comparem per exemple amb la Comunitat de Madrid, que tindrà unes reduccions de tipus marginals força substancials si ens fixem en el seu tram autonòmic (fins a 4 punts de diferència en els trams més alts).
Si abans l'impost de successions i donacions creava deslocalitzacions de negocis i de determinats patrimonis, ara l'IRPF pot contribuir a deslocalitzar determinades seus d'empreses i/o de multinacionals que es volguessin instal·lar a Catalunya i que decantessin la seva ubicació en altres territoris per un millor tractament tributari dels salaris dels seus treballadors i també dels seus directius. La reactivació econòmica del nostre teixit empresarial es veu encara més compromesa, així com la reducció necessària d'un atur creixent.
Clarament és una mesura injusta socialment que fa recaure aquesta pujada impositiva d'una forma molt directa a les rendes mitjanes i no incentiva precisament el treball. La reactivació econòmica implica necessàriament, entre d'altres mesures, incentivar més l'ocupació reduint la fiscalitat sobre el treball, millorant l'equitat horitzontal de l'IRPF. Actualment el tipus marginal més alt ha passat a ser del 56% i fa 7 anys era del 43%!!, Fent una mica d'història ens hauríem de remuntar a la primera reforma fiscal de Fernández Ordóñez per trobar en la tarifa general d'IRPF un tipus marginal del 56% (any 1978).
I certament uns tipus que ara oscil·laran entre el 21% i el 27% que recau sobre les rendes de capital mobiliari (bàsicament interessos, dividends, rescats d' assegurances) i els guanys patrimonials generats, és l'anomenada base liquidable d'estalvi amb un tracte fiscal més favorable i que fa que aquesta renda dual es faci més difícil de comprendre des del punt de vista d'una millor equitat tributària.
Si es vol reactivar l'emprenedoria i reduir l'economia submergida cal incentivar la creació de llocs de treball establint bonificacions en les cotitzacions de la Seguretat Social, per tal de dinamitzar sectors que ara per ara resulten opacs a la contribució impositiva. És clar que aquesta mesura aniria paral·lela amb tota seguretat a una pujada de l' IVA (és possible que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, prevegi que aquesta sigui una de les mesures que s'aprovin en els propers mesos!?).
Aquesta pujada de l'IRPF ja serà palesa i tots els treballadors ens trobarem en la nòmina del mes de febrer un tipus de retenció més alt, tenint en compte el còmput de les retribucions anuals, tot regularitzant la nova quota de retenció que no es concentra al mes de febrer sinó que es distribueix durant els onze mesos restants (febrer a desembre de 2012).
En els darrers temps estem ja acostumats a les mesures excepcionals i de caràcter temporal en l'àmbit fiscal, i això per si sol converteix en injust el propi sistema tributari

Imprescindible : Millorar la productivitat

Millora la productivitat

A l'últim informe anual de l'empresa catalana del 2010 que acaben de publicar la Cambra de Comerç i el Departament d'Economia i Coneixement, hi ha dades força interessants, sobretot tenint en compte que últimament no estem gaire acostumats a les dades positives.
Així com en els anys 2008 i 2009 quasi totes les dades varen ser molt desfavorables, en el 2010 en les empreses catalanes s'hi van produir canvis importants de tendència. A part de l'augment del nombre de vendes, sobretot gràcies a l'exportació, hi ha millores relacionades amb la productivitat. Concretament, l'any 2010 les empreses van reduir la despesa de personal un 1,9%, però simultàniament van aconseguir augmentar el valor afegit un 1,9%. Això explica que la productivitat laboral ha augmentat un 3,8% enguany. És una dada important, perquè la productivitat havia estat baixant de manera sistemàtica des de l'any 2004. Aquesta ha estat una de les febleses principals del teixit empresarial català dels últims anys. La millora en la productivitat és una de les causes que explica que la rendibilitat financera de les empreses, és a dir, el percentatge de beneficis sobre el capital invertit hagi pujat fins al gairebé el 12%. Es una rendibilitat que no està gens malament, sobretot si tenim en compte els tipus d'interès actuals.
De totes maneres, és una de les dues cares de la moneda. A l'altra cara hi tenim que la despesa de personal es va reduir sobretot com a conseqüència de la reducció del nombre de treballadors. Concretament, l'any 2010 les empreses catalanes van reduir l'ocupació un 3,6%. L'any 2009 la reducció va ser del 8,1%. Aquesta disminució es va fer sobretot en el segment de treballadors amb contractes temporals. Això explica que el pes de l'ocupació fixa en l'ocupació total de l'empresa catalana hagi passat del 75% l'any 2007 al 81% a final del 2010. Per tant, els que en paguen els plats trencats són essencialment els treballadors, que no tenen una contractació estable. El que fan moltes empreses que necessiten reduir la despesa de personal és acomiadar una part de la seva plantilla, sobretot la que té contractes temporals. Una reflexió que podem fer és que altres empreses, poques certament, el que fan per reduir la despesa de personal és reduir les retribucions sense rebaixar nombre de personal. Així, mantenen la força laboral i demostren a la seva gent que compten amb ells. Es molt fàcil dir que les persones són el més important en l'empresa, però el que necessitem és que això es demostri en moments difícils. És veritat que la legislació laboral vigent no fa fàcil aquest tipus de polítiques i que a vegades hi ha treballadors que no ho posen fàcil. Per això, ara per ara és un bon moment per millorar el marc de les relacions laborals, en aquest i en molts altres temes.

La silenciosa conquista china

Juan Pablo Cardenal y Heriberto Araújo nos explican la silenciosa conquista china

La silenciosa conquista china empezó a fraguarse después de los Juegos Olímpicos de Pekín, al constatar que, en medio del terremoto financiero que provocó la caída de Lehman Brothers y toda su onda expansiva, China se había convertido en uno de los nuestros. Periodísticamente, las historias sociales y derechos humanos dejaron de interesar y en las páginas de los periódico, sólo la economía importaba.
Al tiempo, veíamos a diario que el gigante asiático estaba conquistando, a toda velocidad, el mundo en desarrollo. Era una conquista silenciosa: era estrictamente económica (no militar), a gran escala y sin la transparencia exigible. Así que nos pusimos a viajar y no paramos hasta tener una muestra fidedigna: 25 países en Asia, América Latina y África.
Seguimos todos los fenómenos relacionados con esa expansión. Desde la caza de los recursos naturales en lugares como Turkmenistán, la República Democrática del Congo o Perú, hasta el impacto medioambiental en los bosques de Siberia, las aguas del río Mekong o la presa de Merowe en Sudán. Desde el esfuerzo titánico de los emprendedores chinos en Venezuela, Egipto o Rusia, a la pegada del Made in China en Asia Central, Irán o Argentina.
Desde la corrupción en Angola, las condiciones laborales en Zambia o Mozambique y los grandes proyectos de infraestructuras en Ecuador o Argentina. Desde la creciente influencia de Pekín en Centroamérica y Asia Central, a los potenciales conflictos en el Mar de la China Meridional o con su rival regional, la India. Todo ello con el objetivo de entender y describir cómo China se está convirtiendo en una potencia global y el impacto que ello tiene para el resto del mundo.
La investigación se adentra, a través de descripciones en lugares inhóspitos y múltiples historias humanas de carne y hueso, en las oportunidades y riesgos que llegan con las inversiones chinas, las cuales sirven para acometer infraestructuras en África como nunca antes pero también para cerrar acuerdos opacos con las élites que no siempre benefician a las poblaciones locales.
En resumen, una investigación y un libro que, gracias a las 500 entrevistas realizadas y a los 235.000 kilómetros recorridos, arroja luz sobre uno de los fenómenos más importantes de nuestro tiempo: la emergencia de China y cómo forja ésta su futura hegemonía. ¡Que lo disfruten!
Puedes seguir a Juan Pablo Cardenal y a Heriberto Araújo en su blog de El País.